El problema de fons

francesc homs va fer quelcom ahir, el primer dia de judici contra ell al Suprem, que va resultar sorprenent però al mateix temps esperançador: va respondre a les preguntes del fiscal, en contra del que havia fet en la fase d’instrucció i de l’estratègia seguida per Artur Mas en el Tribunal Superior de Catalunya. Aquesta decisió va permetre visualitzar dos qüestions fonamentals: en primer lloc, el reconeixement de la legitimitat de la Fiscalia per part de l’acusat, una cosa que contribueix a augmentar la seua credibilitat política. I, a més, va permetre la visualització de punts de vista i actituds polítiques i jurídiques divergents però respectables en tots els casos. Va poder Homs explicar, amb l’habilitat amb què responia als mitjans madrilenys en la seua època de portaveu, les llacunes legals de la prohibició del Constitucional sense per això retractar-se el més mínim de tots els passos fets cap a la consulta del 9-N i sense refugiar-se darrere dels voluntaris, un argument que cau pel seu propi pes. Queda, en el fons –i a l’espera que el Suprem dictamini–, una qüestió política de gran importància: si a Espanya està políticament acceptat l’independentisme i si aquest té per objectiu indissimulat la independència, quin camí legal pot seguir un partit independentista per assolir els seus objectius? Necessita guanyar les eleccions a la seua comunitat? Junts pel Sí ho ha fet. Ha de guanyar les eleccions a tot Espanya? Ha d’obtenir prou majories a tot Espanya per modificar la Constitució? No és un assumpte fàcil, però requereix un debat a fons.